Marta Prat Sabater

La influència del català sobre el lèxic castellà: visió diacrònica

En catala, aixi com en altres llengues romaniques i tambe en euscar, hi ha diversos verbs que poden dur un complement de persona en datiu o en acusatiu —en el cas basc, en datiu o en absolutiu. En son exemples els verbs catalans trucar, telefonar, contestar, robar, pagar, pegar o disparar, entre d’altres. Aquesta alternanca de cas es de fet una transicio de l’us del datiu a l’us de l’acusatiu. Es tracta, en el fons, d’un canvi sintactic en proces, que presenta diferents estadis d’evolucio segons la varietat dialectal o fins i tot idiolectal. Per analitzar aquesta alternanca de cas, o aquest pas de datiu a acusatiu, prenem com a punt de partida la idea que un verb intransitiu inergatiu com trucar (format per un verb lleuger i un nominal, com ara fer TRUCRUCRUC) seguit d’un complement de persona correspon de fet a una estructura ditransitiva, es a dir, una estructura amb un complement directe i un d’indirecte (fer TRUCRUCRUC a algu). Assumim tambe que, com en bona part de les construccions ditransitives de les llengues, hi interve un nucli aplicatiu que relaciona l’objecte directe (truc) i l’indirecte (a algu). Seran les propietats d’aquest nucli funcional aplicatiu les que ens permetran explicar el pas de l’us d’un complement datiu (Li telefono) a l’us d’un complement acusatiu (El telefono), en els primers estadis del proces de canvi. Finalment, constatarem que en l’estadi final el proces desemboca en una autentica transitivitzacio de l’estructura. Paraules clau: variacio sintactica, estructura argumental, datiu, acusatiu, llengues romaniques, bascEn aquesta aportacio tractem d’esbrinar si la llengua catalana va esser una llengua parlada a la diaspora despres de l’expulsio dels jueus de la Peninsula iberica el 1492 i el seu rastre en el judeocastella. Paraules clau: Sefardites, judeocastella, segle XVI